Mala bèstia

Fa uns dies que vaig veure 'Balada triste de trompeta'. Vaig eixir del cine i em tremolàven les cames. Quan tanque els ulls encara em venen al cap imatges de la pel·lícula. I la primera nit pegava voltes al llit amb una sensació que no tenia des de feia molt, molt de temps...Tenia por! Però no la por que en realitat és angoixa, que és pràcticament fàstic, sino la por irracional, la por al monstre.....Mentre la veia sabia que molta gent l'odiaria, jo tampoc entenia moltes coses...però dins de mi sabia que allò estava tocant un tema capital, un tema que m'obsessiona des que era una xiqueta. Aleshores tenia moltes voltes el mateix malson: Estava a casa i buscava ma mare, la trobava a la cuina, la veia d'esquenes i quan es girava, la seua cara ja no era la de ma mare, era algú horrible, deformat...eixia corrents, em trobava la meua germana i passava el mateix, continuava fugint al carrer, i amb tots amb qui em creuava passava igual, fins que quan ja no podia més veia de lluny la figura de mon pare, corria cap a ell i quan estava just darrere, ell es girava i.....naturalment, s'havia convertit en un monstre deforme. I en eixe punt, despertava.

Qualsevol mala bèstia pot habitar-nos!

Dimonis

Igual que no es pot anar a buscar el que no és per a un, no es pot fugir del que va amb un. A 'El cor de l'àngel', Robert De Niro li diu a Mickey Rourke: "Encara que mires de reüll a un espill, el reflex sempre et mirarà directament als ulls". De Niro és el dimoni i Rourke li deu l'ànima però es resistix a pagar. I es nega a veure el que hi ha, la responsabilitat dels seus actes. El dimoni camina amb nosaltres. Com aquell 'Bob' de 'Twin Peaks' que va matar Laura Palmer. La meua filla em diu 'no sigues un monstre'. I sap de què parla.

La llei de la natura

Al primer episodi de la sèrie de televisió House, el protagonista (que no es talla per a dir sempre el que pensa i de la forma més directa possible) contesta açò a una de les seues subordinades quan ella (la doctora Cameron, que està prou bona) li pregunta perquè l'ha contractada:

House: "Et vaig contractar perquè ets molt guapa".
(...)
Cameron: "Era dels millors de la meua classe".
House: "Sí, però NO la millor".
(...)
Cameron: "He treballat molt per arribar on estic ara"
House: "Però no tenies perquè fer-ho. La gent tria sempre el camí més fàcil per aconseguir la màxima recompensa amb el mínim d'esforç. És la llei de la natura i tu no l'has seguida. Per això et vaig contractar. Podries haver-te casat amb un milionari, podries haver sigut model, només per aparéixer la gent t'haguera donat coses, moltes coses. Però no ho vas fer. I et vas esforçar".

És fantàstic! M'encanta la definició de bellesa: apareixes i la gent et dona coses...prou! (Heu vist quan passa això! ...És així de senzill)

Frustrar-se o tolerar la frustració

Som grans frustrats. Si la frustració és el que s'experimenta quan no s'aconseguix que una cosa, i només una de totes les possibles davant una situació concreta, passe, allò extraordinari seria no sentir-se frustrat. Als pares els diuen que han de ensenyar el seus fills a tolerar la frustració, i els advertixen dels perills de no fer-ho per al futur. Tolerar la frustració. És això igual a sentir-se frustrat?

Totes les idees que no arriben a desenvolupar-se, tots els pensaments que no es verbalitzen, tots els desitjos
insatisfets estan en nosaltres, creixent dia a dia...Algú s'ha parat a pensar a quantes coses renunciem al llarg d'una vida. Menjars, jocs, vesprades en cases d'algú altre, viatges, converses, una frase solta, una mirada...Des del plor d'un nadó que ningú escolta fins a la promesa d'una cita que no arribà mai...

Totes eixes xicotetes frustracions se'ns incrustren a la pell i ens donen forma. Estem fets d'elles.

Errades

Tots en cometem. A tots ens deuen oportunitats de refer-nos.

La por

Hi ha moltes classes de por. La dels xiquets abans de dormir. La d'alguns animals quan perceben el perill. Està la por al ridícul, i  la por al fracàs. Jo crec que les tinc totes.

Pretensions

Un dia, fa temps, vaig escriure d'una pel·lícula que era un treball 'sense pretensions'. Algú, més informat que jo, em va fer vore la meua equivocació. Jo havia utilitzat eixa paraula quan en realitat volia expressar una altra cosa, volia dir, 'sense artificis'. Tampoc ho haguera encertat. El problema era que jo no havia vist la pel·lícula i escrivia basant-me en comentaris de gent que probablement tampoc l'havia vista ni sabien ben bé de què parlaven. Estúpid, no? Però hi ha rutines que s'imposen als bons hàbits. Ara sé que tots tenim pretensions quan fem alguna cosa. Com jo amb açò. Quines? Espere que la resposta arribe. Per cert, la pel·lícula era 'La soledad', de Jaime Rosales.