Mares a la carrera

Les voreres estan plenes de mares que corren. Algunes espenten un carret, que pot anar ocupat o no per una criatura. La resta de vianants les patixen. Perquè són incòmodes. Busquen cóm avançar sempre encara que les circumstàncies ho desaconsellen clarament. Sempre van amb retard. Però això no els impedix saludar educadament els coneguts que puguen trobar-se en la seua carrera. Solen ser molt correctes, demanant excuses si xafen o colpegen algú. Cosa que no és extranya donat que durant la cursa han de pendre decisions en qüestions de segons, i fins i tot, dècimes de segons. Ai, mare!

Costera avall

Migdia. Telefonen. És mon pare. Vol contar-me alguna cosa sobre ma mare. Hi ha pauses, nervis, sé que alguna cosa no va bé, vull parlar amb la meua germana però no potser, no pot deixar-la a soles, a ma mare. Per fi es pot posar al telèfon. M'explica coses. He d'anar? Voleu que vaja? Pengem. Passa mitja hora.
Vaig de camí a casa dels meus pares, conduint. I pense. Pense en què vol dir la gent quan parla de morir dignament perquè a mi ara mateix totes les formes em semblen repugnants. Tot sembla anar bé i de sobte alguna cosa canvia i tot se'n va a fer la mà. I aleshores s'enceta una nova edició del programa estrella: 'Davallada als inferns'. Són molts metres de caiguda i no passen ràpidament. La vellesa és un camí costera avall però de vegades sembla no tindre final. És com tornar a veure un nadó després de tres setmanes. Ja no sembla la mateixa criatura. Ha crescut tant! Açò és just el contrari. T'acomiades després de dinar d'una mare i quan tornes a casa et trobes....una anciana que ja no sap vestir-se i que plora perquè no vol estar malalta.