Migdia. Telefonen. És mon pare. Vol contar-me alguna cosa sobre ma mare. Hi ha pauses, nervis, sé que alguna cosa no va bé, vull parlar amb la meua germana però no potser, no pot deixar-la a soles, a ma mare. Per fi es pot posar al telèfon. M'explica coses. He d'anar? Voleu que vaja? Pengem. Passa mitja hora.
Vaig de camí a casa dels meus pares, conduint. I pense. Pense en què vol dir la gent quan parla de morir dignament perquè a mi ara mateix totes les formes em semblen repugnants. Tot sembla anar bé i de sobte alguna cosa canvia i tot se'n va a fer la mà. I aleshores s'enceta una nova edició del programa estrella: 'Davallada als inferns'. Són molts metres de caiguda i no passen ràpidament. La vellesa és un camí costera avall però de vegades sembla no tindre final. És com tornar a veure un nadó després de tres setmanes. Ja no sembla la mateixa criatura. Ha crescut tant! Açò és just el contrari. T'acomiades després de dinar d'una mare i quan tornes a casa et trobes....una anciana que ja no sap vestir-se i que plora perquè no vol estar malalta.
