Estiu

L'estiu és una estació extranya. Sembla que la vida s'alentix però passen coses molt grosses a l'estiu. Fa 15 anys, a l'estiu de 1997 van morir vora dos desenes de persones en un accident laboral al port de València. Una espurna va provocar una explosió al vaixell Proof Spirit. Eixe mateix estiu ETA va segrestar i assessinar Miguel Ángel Blanco, i Lady Di va morir amb el seu amant en un accident de cotxe a Paris. Tot això ho vaig viure des de la redacció d'informatius de Canal 9, on acabava d'aterrar amb un contracte de tres anys que m'havia plogut del cel, per dir-ho així (jo era becària de premsa en Presidència de la Generalitat quan em van telefonar per oferir-me la feina...i no qualsevol feina, feina ben pagada, amb seguretat social, vacances, horari....) Jo no estava a soles en el meu aterrratge. Amb mi altres 51 nous periodistes havien entrat aquell estiu per les portes del CPP de Burjassot. La gran majoria no teniem experiència en televisió, la gran majoria erem prou joves, la gran majoria no sabiem que formàvem part d'una operació destinada a transformar aquella redacció en....qui podria definir exactament en què havien decidit transformar-la.....? Tot això va passar tot just fa 15 anys a l'estiu de 1997. Ara no sabem cap on anem. Per als treballadors de RTVV s'obri un abisme on caben moltes preguntes sense respostes. No som els únics, ni els més importants. Però ací també hi ha víctimes inocents. Sacrificats en l'altar de la intolerància i la mesquindat. Quan acabe l'estiu quedaran les cendres de la foguera...I d'ací a 15 anys, cóm recordarem este estiu del 2012?

Descansar

Tinc la impressió de què no sé res de la vida. De què ara, quan estic a punt de complir 40 anys, se'm presenta la crua realitat del món, i que eixa realitat ha estat definida perfectament per a la resta del món exepte per a mi. Em sent com si m'acabara d'assabentar què els reis són els pares...i què a més tots ho sabien menys jo. Ma mare va morir divendres. Estava malalta des de feia temps. Supose que per això, molta gent (amb la millor intenció del món), gent que se sent tan incòmoda com jo mateix m'he sentit en una situació semblant, t'ha de dir allò de: 'Al final ha descansat'. Jo he estat pensat això mateix durant molts mesos, des què la malaltia de ma mare va reclamar tot el protagonisme. Però, després de tot per a mi eixe descans final no ha portat cap consol. I em sent com una estúpida, perquè això era perfectament evident i jo m'ho he negat fins ara.

Açò no és pot explicar amb paraules

Família, amics, mares i pares i filles i fills, lleialtat, bona voluntat, ganes d'agradar, t'has de vendre, petarda, salutacions, generalitatttttt, carrers plens de gom a gom, València és un formiguer, com cada any, demà més, continuem a la fresca, esta casa els vol agrair la seua fidelitat, tot ha passat en un instant, un desgraciat accident, tot això i més, la litúrgia televisiva mana tant com la tradició encara que açò no ho havíem vist mai ací...PARAULES... Ja se sap que no hi ha paraules per explicar el que se sent quan entres en la plaça....

Quan semblava que la resta de la teua vida seria a igual que els últims deu? huit? 6? anys...tot està a punt de canviar...Cada dia visc en una realitat creada per a mi i per a la resta dels 1.800 suposats treballadors de RTVV. És el nostre Matrix particular. Ara sembla que estan a punt de desendollar-nos (a molts els farà somriure la paraula) però de moment continuem actuant com si no passara res. Supose que un psicòleg ho explicaria, de segur hi ha estudis publicats...Com deia l'avi d'aquell anunci: 'El ser humano, es extraordinario'....

Mares a la carrera

Les voreres estan plenes de mares que corren. Algunes espenten un carret, que pot anar ocupat o no per una criatura. La resta de vianants les patixen. Perquè són incòmodes. Busquen cóm avançar sempre encara que les circumstàncies ho desaconsellen clarament. Sempre van amb retard. Però això no els impedix saludar educadament els coneguts que puguen trobar-se en la seua carrera. Solen ser molt correctes, demanant excuses si xafen o colpegen algú. Cosa que no és extranya donat que durant la cursa han de pendre decisions en qüestions de segons, i fins i tot, dècimes de segons. Ai, mare!

Costera avall

Migdia. Telefonen. És mon pare. Vol contar-me alguna cosa sobre ma mare. Hi ha pauses, nervis, sé que alguna cosa no va bé, vull parlar amb la meua germana però no potser, no pot deixar-la a soles, a ma mare. Per fi es pot posar al telèfon. M'explica coses. He d'anar? Voleu que vaja? Pengem. Passa mitja hora.
Vaig de camí a casa dels meus pares, conduint. I pense. Pense en què vol dir la gent quan parla de morir dignament perquè a mi ara mateix totes les formes em semblen repugnants. Tot sembla anar bé i de sobte alguna cosa canvia i tot se'n va a fer la mà. I aleshores s'enceta una nova edició del programa estrella: 'Davallada als inferns'. Són molts metres de caiguda i no passen ràpidament. La vellesa és un camí costera avall però de vegades sembla no tindre final. És com tornar a veure un nadó després de tres setmanes. Ja no sembla la mateixa criatura. Ha crescut tant! Açò és just el contrari. T'acomiades després de dinar d'una mare i quan tornes a casa et trobes....una anciana que ja no sap vestir-se i que plora perquè no vol estar malalta.

Mala bèstia

Fa uns dies que vaig veure 'Balada triste de trompeta'. Vaig eixir del cine i em tremolàven les cames. Quan tanque els ulls encara em venen al cap imatges de la pel·lícula. I la primera nit pegava voltes al llit amb una sensació que no tenia des de feia molt, molt de temps...Tenia por! Però no la por que en realitat és angoixa, que és pràcticament fàstic, sino la por irracional, la por al monstre.....Mentre la veia sabia que molta gent l'odiaria, jo tampoc entenia moltes coses...però dins de mi sabia que allò estava tocant un tema capital, un tema que m'obsessiona des que era una xiqueta. Aleshores tenia moltes voltes el mateix malson: Estava a casa i buscava ma mare, la trobava a la cuina, la veia d'esquenes i quan es girava, la seua cara ja no era la de ma mare, era algú horrible, deformat...eixia corrents, em trobava la meua germana i passava el mateix, continuava fugint al carrer, i amb tots amb qui em creuava passava igual, fins que quan ja no podia més veia de lluny la figura de mon pare, corria cap a ell i quan estava just darrere, ell es girava i.....naturalment, s'havia convertit en un monstre deforme. I en eixe punt, despertava.

Qualsevol mala bèstia pot habitar-nos!

Dimonis

Igual que no es pot anar a buscar el que no és per a un, no es pot fugir del que va amb un. A 'El cor de l'àngel', Robert De Niro li diu a Mickey Rourke: "Encara que mires de reüll a un espill, el reflex sempre et mirarà directament als ulls". De Niro és el dimoni i Rourke li deu l'ànima però es resistix a pagar. I es nega a veure el que hi ha, la responsabilitat dels seus actes. El dimoni camina amb nosaltres. Com aquell 'Bob' de 'Twin Peaks' que va matar Laura Palmer. La meua filla em diu 'no sigues un monstre'. I sap de què parla.